Es tracta d'una gran mola de roca sedimentària de color vermellós coneguda com a "rodeno". Encara que la seua formació es va produir fa uns 222 milions d'anys (principis de l'era Secundària), la seua configuració actual data d'uns 30 MA. Té un volum de 832 metres cúbics, un pes aproximat de 2.163 tones i presenta una inclinació de 34 graus respecte a l'horitzontal. L'aspecte actual de la zona és resultat tant de l'acció natural com de la humana, en haver-se utilitzat com a pedrera per a obtenir materials de construcció.
Compte la llegenda que els veïns van voler arrossegar la roca al Pla per temor a morir aixafats; en lligar la corda per a estirar d'ella, aquesta es va trencar sense moure la roca, caient tots al sòl i embrutant el seu darrere de color vermell; des de llavors són coneguts com a "culrojos".
Edifici situat al costat del Portal de la Font, la qual fou l'entrada principal a la població durant l'època moderna. Adquirit per l'Ajuntament a finals del s. XIX, en 1901 es va aprovar la rehabilitació del mateix edifici per a adaptar-lo i ubicar els locals de les escoles mixtes amb habitacions per als respectius mestres. A finals dels anys seixanta s'instal·larà el Museu de Vi, que anys després amb l'arribada del Museu, passaran a ser un conjunt d'habitatges per a les famílies veïnes.
Edifici del segle XVI - XVII que va ser adquirit per part de la corporació municipal a finals del s. XIX per situar les dependències municipals. Edifici estructurat en soterrani, semisoterrani, planta baixa i dues en altura.
El Palau del Batle és un edifici del s. XV d'estil gòtic valencià. La seua façana llisa es caracteritza amb l'arc de mig punt en l'entrada, les finestres geminades i d'estil aragonés. Aquest palau era la residència d'una de les famílies més importants de la localitat amb un gran nivell social, polític i econòmic, gran activitat vinculada amb el comerç de la ramaderia i altres funcions del govern municipal ocupant el càrrec de Batle Real. En 1972 aquest edifici es va convertir el Museu d'Art Contemporani, gràcies al treball de Vicent Aguilera i el suport de Vicent Benet, alcalde de Vilafamés en aquell moment. L'actual edifici alberga una col·lecció de 700 obres en les quals destaquen artistes de renom: Tapies, Picasso, Dora Maar, Elena Asins, Miró, Yturralde, Guayasamín, Maribel Domènech...
L'església, traçada per Martín García de Mendoza i construïda per Juan Palacios a partir de 1594, és d'estil renaixentista. Entre 1778 i 1783 es va ampliar amb la capella de la Comunió i un nou presbiteri, mentre que la cúpula es va reconstruir en 1806. En el seu interior destaquen elements i reminiscències del gòtic, mentre que en l'àmbit artístic cal ressaltar el retaule major de principis del segle XVII, els frescos de la Capella de la Comunió i petxines de la cúpula (J. Oliet), i la seua ornamentació, orfebreria i sòcols de ceràmica valenciana del segle XVIII.
El primer temple de la localitat, originàriament, dedicat a Santa Maria i amb esquema corresponent a les anomenades "esglésies de reconquesta", es va construir sobre un aljub andalusí que li serviria de cripta; d'aquest es conserven detalls arquitectònics i artístics (com el retaule mural datat en el segle XIII); ja en el segle XVII, la Confraria del Crist de la Sang procedirà a la seua barroquització, adaptant-lo als nous gustos estètics. En el seu interior destaquen el retaule major (1697) i la capella de Santa Bàrbara, o les capelles de Sant Cristòfol i la Dolorosa. L'església de la Sang està declarada Bé d'Interès Cultural.
Encara que en els seus voltants hi ha indicis de poblament des de fa cinc mil anys (abric del Castell), la seua utilització com a tal és d'origen andalusí. Després de rendir-se a Jaume I d'Aragó entre 1233 i 1235, va passar a l'Orde de Santa Maria de Montesa (1317), transformant-se en un gran castell-palau. El seu aspecte actual es va configurar en el s. XIX durant les guerres Carlines, moment en què es va construir la torre central circular, un dels pocs exemples d'arquitectura carlima a la Comunitat Valenciana. El Castell de Vilafamés està declarat Bé d'Interès Cultural.
L'ermita, que dona nom al barri en el qual es troba, és d'una senzilla construcció del s. XVIII d'arquitecte desconegut. Finalitzada en 1763, utilitza maçoneria amb carreus d'arenisca a les cantonades i façana principal, i està rematada per una petita espadanya; la coberta es realitza amb teules àrabs envernissades en blau. El seu interior, de planta de saló amb sagristia en el costat dret de la capçalera, està decorat al gust barroc tardà amb pilastres adossades, arcs de mig punt, cornises, entaulaments i parets llises amb elements decoratius de remat en guix.
